Tardes dolces de juliol

 Un dilluns de juliol acalorat em disposo a fer companyia a l’àvia i deixar que les seves vivències i el seu tarannà proper i dolç m’endinsin dins del seu món. Un món humil i senzill on qualsevol anècdota que li expliquis i el més mínim detall d’atenció que li dediquis són agraïts pel sol fet de sentir-se acompanyada.

Quan estic amb ella tot pren un altre sentit. La rutina pren un altre aire i les petites coses es converteixen en grans tresors. Em pregunta per la feina, per determinades amigues que coneix i per la vida en general. Fulleja un llibre d’endevinalles i queda parada de les tapes d’aquest. “Mare meva, quins llibres tan bons que teniu”, em diu amb nostàlgia recordant la seva infantesa on aquests llibres no eren ni imaginables.

Li observo les mans arrugades i el cabell cada dia més blanc. L’admiro. Sempre l’he admirat. Una dona valenta, que ha lluitat per la vida i pels que n’han format part i que amb 93 anys té el cap clar i recorda cada instant del seu viatge vital.

Assegudes al jardí observem el camp del davant ple de bales de palla. Sempre m’han fascinat. Tan rodones i perfectes i tan ben posades. “Les feien ahir al vespre”, em diu mirant-les i em fa recordar les llargues estones que dedica mirant per la finestra i observant el dia a dia dels pagesos del poble.

Jamie Cullum: l'encís de la veu al piano

Jamie Cullum és d'aquells artistes que a tot hora ve de gust escoltar-lo. No m'agrada elogiar artistes perquè ni donar una imatge de fan pesada. De fet no em decanto per cap estil musical concret ni em veureu mai acampant al Sant Jordi amb la cara pintada. Això ja no em toca ni m'ha tocat mai.
Però Jamie Cullum arriba, et toca l'ànima i aconsegueix amb cançons lentes no provocar-te la nostàlgia pesada i trista que provoquen aquest tipus de cançons.
Pels que no coneixeu aquest "artistàs", aquí el teniu. Gaudiu-lo i deixeu-vos endur per la seva música!

vídeo Jaime Cullum

M’agrada provocar, excitar, provocar rialles, tristesa, felicitat i odi

Fa uns anys, els divendres, a part de ser divendres, em regalaven uns segons de plaer. Quan trobava El 9 Nou a la taula de la cuina el primer que feia era girar-lo, mirar la contraportada i llegir la columna del mestre Montagut. Hi ha gent que simplement escriu i hi ha persones que escriuen amb alguna finalitat. El Santi Montagut, escriptor granollerí de tota la vida, no et deixa indiferent. Sovint començava a llegir i reia pel simple fet que ironitza les quotidianitats i no té péls a la llengua i a mi això, m'encanta.

Actualment col·labora a la revista del Vallès i al diari digital naciodigital. Sense més presentacions, us convido a llegir la entrevista que li he fet. Gaudiu-la! 

Un llibre: El Quixot, sonets de Shakespeare, el quadern gris o les hores de Pla, les memòries de Sagarra...

Un escriptor/poeta: Pla i Machado

Una cançó: Ne me quitte pas 

El proper projecte: Escriure contes

Un ritual: Fer un petó a la meva filla quan la veig

M’agradaria viure a…Donostia, Cadaqués, Ciutadella, Roma.

La meva feina… a vegades penso que tot es podria fer molt més fàcil, més senzill, sovint la burocràcia és buscar problemes a les solucions

Granollers amb dues paraules: Ciutat intermitent

La gent del Vallès és… gent que no valora prou la seva terra. Cal dir a crits i de tant en tant: "Sóc del Vallès, collons!"

La Fira de l’Ascensió la trobo…decadent però d’una decadència gens atractiva.

I la Festa Major de Granollers em transmet…les ganes que tenim de passar-ho bé. La la la. Ha ha ha. Glu glu glu. Visca els blaus, visca els blancs. És una festa ben pensada, ben trobada, ben parida...però tampoc cal exagerar.

Una frase: 

“Els quatre punts cardinals són tres: Nord i Sud”. Reflecteix bastant bé el meu caràcter despenjat, despistat, fora de formalismes, escèptic i un pèl (més d’un) surrealista...

A quina edat tornaries?  Als 19 anys o potser aniria als 53.

Un cap de setmana perfecte seria.... per exemple un mes de juny en una casa rural a prop del mar amb trenta persones triades per mi i un cop fossin totes dins la casa i felices...agafar-ne una i (pum!) fugir.

Com afrontes la situació actual?  Amb el convenciment de què estem vivint un moment històric (crisi i alliberament nacional) important i que se’n parlarà durant anys i anys.

La societat va faltada d'…ajuts que ens obrin els ulls i ens facin veure nous camins per a ser feliços

Un petit plaer: Escoltar una cançó d’aquelles de pell de gallina dins una banyera plena d’escuma i amb llum d’espelmes.

Un color:  Blau anyil

Un gust: El de l’orxata un 11 d’agost al centre de Granollers. el de la xocolata negra. el del bon cafè.

Dolç o salat:  Dolç-prohibit.

Quan fa bon temps m’agrada…estirar-me panxa amunt, a la nit, i mirar el cel. 

Escriptor sincer de paraules directes i punyents. Com et definiries a tu mateix?Jo no sóc ni carn ni peix sinó tot el contrari. Jo encara no sé qui sóc però, saps? No sé qui sóc però em caic bé i em considero un dels meus millors amics. Això és importantíssim, fonamental. Has d’estar bé amb tu mateix i tenir paciència. Sempre he viscut molt bé i tot és gràcies no a béns materials sinó al fet que tinc prou clares una sèrie de coses importantíssimes per anar tirant. I perdona si m’estic posant una mica llibre d’autoajuda o de creixement personal que tan poc m’agraden.

Però, com dirien els avis, les garrofes te les guanyes fent d’oficial de notaria. Com compagines les dues feines? Mai faré bé com voldria cap de les dues mentre hi hagi l’altra.

Què t’aporta cada una ? Una m’aporta diners, una visió real de la vida, la possibilitat d’ajudar en algú (costa), conèixer moltes injustícies d’aquest sistema, observar que encara hi ha classes socials molt diferenciades, parlar amb tot tipus de gent, adonar-me que som uns artistes en complicar una cosa tan senzilla com és la vida...L’altra, mentre cobri poc pel què escric, em fa volar. I aquest és un dels meus objectius a la vida (piu piu piu). 

Quin és el millor moment del dia per escriure? Les 11 hores i 47 minuts. 

Com és un dia del Santi Montagud? Dutxa, treballar, dinar, treballar, passejar, sopar, llegir o escriure, dormir, somniar.

Com t’agradaria que fos? Dutxa, passejar, riure, llegir, dinar, xerrar, passejar, sopar, llegir, escriure, pessigolles maques amb algú molt concret i somniar despert i somniar adormit.

Quines reaccions t’agrada aconseguir dels teus lectors? M’agrada provocar, excitar, provocar rialles, provocar tristesa, provocar felicitat i odi. M’agrada pessigar perquè reaccionin. El pitjor per a una persona que crea és no provocar res. La indiferència és terrible.

Esgarrapades és un recull d’articles a la premsa que t’han publicat. La situació actual podríem dir que ens ha fet tornat més esquerps i per tant “esgarrapem” més? Esgarrapem i encara hem de fer-ho més. Hem d’esgarrapar furiosos o enamorats, cal treure les ungles i esgarrapar l’esquena de la parella, dels amics o la jugular dels cretins els papanates que ens envolten. 

La poesia és un gènere que el públic encara no s’ha fet seu. Per què? Consideres que en tenen la “culpa” Espriu o Pla? La poesia pot estar de moda però en general no agrada. O, millor dit, no és que no agradi és que hi ha altres prioritats. Hi ha el Gran Hermano y su puta madre, el Barça, el banyador d’en Falete, els cotxes i les cases de luxe, Caixabank, els diaris esportius, les revistes del cor. El públic mai es farà seva la poesia, la bona poesia. Naturalment que sempre hi haurà rap vomitiu o cançons d’en Perales o de l’Iglesias que agradaran molt. Sempre hi haurà un fil-poètic de la sensibleria estàndard.

Què hi falta al Vallès? El mar, sense cap mena de dubte, ens falta el mar.

Si et toqués la loteria, la teva vida canviaria? I tant que sí. Ja saps allò de què els diners no donen la felicitat...hi ha un frase que sempre m’ha fet gràcia que diu:  "Hi ha coses molt més importants que els diners però, són tan cares....". 

El petit, gran Nuk

Boleta peluda amb un morro sempre mullat. Mirada penetrant a l’espera d’alguna moixana, un tros de galeta o ganes de jugar. Però ja no hi ets….

Quan arribi a Marata hi faltarà algú. Quan arribi la Ivet cridarà “Nuuuuu” i no sortiràs d’enlloc. El papa no et vindrà a tancar a la nit ni l’esperaràs impacient per rebre la teva galeta.  A qui faré tornar boig ara, tot incitan-te a córrer pel jardí com un boig? Qui em vindrà a llepar el nas mentre estigui estirada a l’herba?

Recordo el dia que et vam venir a buscar amb la mama. Hi eres tu i el teu germà. Jo vaig voler que fossis tu. “Massa pelut”, va dir la mare. “Que no, que aquest és més espavilat, ja veuràs”, vaig contestar-li. I no m’equivocava…

Nuk, has tingut una mort injusta i molt dolorosa. Sento molta pena i sobretot ràbia i impotència. Siguis on siguis descansa en pau i recorda que no t’oblidarem. 

Enyorances

Després de tants dies de pluja i de llibres començats, la Marta no va pensar ni en segon en calçar-se les bambes i sortir al carrer. El sol brillava amb més intensitat que mai i es reflectia al carrer moll. Abans, quan vivia al camp, la pluja guanyava més protagonisme encara que fes hores que hagués plogut. Els camins s’omplien de fang i l’olor de terra mullada es barrejava amb la humitat de les fulles de roure i pi que hi havia al bosc on cada tarda hi  anava a passejar.

Ara però, la Marta només veia asfalt i els ocells només feien veure que cantaven. No eren ocells de veritat els que vivien a la ciutat envoltats de gasos i fums bruts.

Va sortir de casa seva i es va dirigir al forn del poble. Un forn on encara hi feien el pa de veritat i no venien barres congelades de segons cruixents. Quan hi va arribar va comprar un pa de quilo. “Sense tallar siusplau”, va dir a la fornera. Quan va arribar a casa, va tallar-ho amb el ganivet de serra que li havia regalat la seva àvia i va sucar-lo amb tomàquet. Després hi va afegir un bon raig d’oli i de la nevera en va sortir un pernil salat tendre, molt tendre. Només veure’l se li desfeia dins la boca.

La Marta n’enyorava moltes de coses d’abans. Sobretot, el pa de veritat i l’olor de terra mullada. 

Carles Porta: pura sinceritat

Avui us recomano que llegiu l'entrevista a aquest gran periodista: Carles Porta. Vaig tenir l'honor de coneixe'l quan estudiava periodisme ja que ens va venir a veure per comentar el seu primer llibre Tor. La seva sinceritat i claredat en dir les coses tal com ragen em va encantar. No calen ornaments ni poesia per fer grans obres. El Carles ho demostra amb llibres on la investigació acurada i els detalls relaten vides amagades de personatges fins aleshores desconeguts. A partir d'aleshores l'he anat seguint i llegint fins a dia d'avui on gràcies a les xarxes socials l'he pogut localitzar i molestar una mica amb preguntes i curiositats sobre la seva vida personal i professional.

Un llibre: Només un? Ara "Victus", de l'Albert Sánchez Piñol, però també "A sang freda" del Capote, "El món d'ahir" d'Zweig, "La lladre de llibres" d'en Suzak...  
Una cançó: Només una? Jim, de la Bonet; "Què volen aquesta gent" del Llach, "La tieta" del Serrat... Un moment del dia: La migdiada, per fer-la. I el matí per engegar de nou. I la nit per...tot.  
El proper projecte: De llibre, no ho sé, un de riure potser. De cinema: Segon origen, l'adaptació de Mecanoscrit; de televisió, un concurs per viatjar.  
Un ritual: Començar el dia fent esport, cinc minutets de migdiada per trencar el son, llegir una estona abans de dormir.
Una frase: "No caminis mai pel camí traçat, només condueix on han anat els altres" (diuen que és de Graham Bell) o "Per què cometre els errors antics si hi ha una infinitat d'errors nous per cometre" (Diuen que és de Bertran Russell)  
A quina edat tornaries? Sempre he pensat que tinc 25 anys.
Un cap de setmana perfecte seria.... amb bona companyia, bon paisatge (el mar), bon clima, bon menjar i suar de plaer.
Què has aprés de la gent a través del teu ofici? Què t'han ensenyat? He aprés, entre moltes coses, que la gent que té més coses a dir és la que menys ganes té de sortir a la tele o als mitjans en general. I m'han ensenyat a callar i observar.
Com afrontes la situació actual? Amb una contradicció molt gran, amb tristesa pel pessimisme estúpid que ens envolta i lluitant perquè no m'atrapi també a mi i amb ràbia perquè estem adormits, sotmesos, acovardits i entregats a l'economia (hipoteca, cotxe, roba de moda...).
La societat va faltada de.... revolucionaris dels d'abans, que no teníen por de morir per canviar el món. Què et transmet un nen/a petit/a? Il•lusió I una persona gran? Reflexió.
Un petit plaer: Un bon vi.
Un color: Blau, més aviat cel.
Un gust: àcid
Dolç o salat: "Depèn" però si he d'escollir, salat, la dolçor ja la poso jo.
Quan plou m'agrada.... menjar cargols!  

1. Per què periodisme? Perquè em van dir que la carrera era fàcil i es follava molt. Quan comença la teva trajectòria professional? La meva carrera professional va començar el març de 1984 fent de "machaca" els caps de setmana al diari Segre de Lleida.

2. Durant la teva trajectòria professional, has tocat diverses tecles: la televisió, la premsa i el periodisme d’investigació plasmat a través dels llibres Tor i Fago. Què t’ha aportat cada un dels camps i amb quin et quedaries? Jopeta, aquesta resposta necessita un llibre. Tot m'ha aportat, tot m'ha ajudar a construir-me. La premsa local va ser una gran escola (la millor i més difícil) la televisió em va ensenyar el valor de les imatges i a sintetitzar, a utilitzar les paraules precises per fer descripcions; els llibres són passió, intensitat, honestedat, paciència, com la vida. Ara em quedaria amb els llibres, són un compendi de tot i, sobretot, una lluita amb tu mateix per aconseguir que qui t'acompanyi en el viatge de la lectura, faci un viatge que no el deixi indiferent. Premsa i televisió són mitjans molt efímers mentre que un llibre és durador i creix.

3. La història de Tor va ser el ganxo per escriure una altra novel•la d’un cas conflictiu, en aquest cas del cas de Fago? El ganxo, no, potser el punt de partida. A Tor em va atrapar l'odi que es concentra en un poble petit; a Fago em va atrapar l'amor d'una germana cap al seu germà, a qui tothom veia com un assassí.

4. Quins sentiments (por, incomprensió, emoció, etc.) has viscut a l’ escriure sobre el cas de Tor i de Fago i conèixer persones com en Palanca o a la família Mainar? Necessitaria moltes pàgines per descriure tot el que he sentit i sento. Si busco coses en comú he sentit admiració per les seves lluites, ràbia per la incomprensió que els envolta, tendresa per les seves llàgrimes, impotència per com els ha tractat el sistema (que som tots) i por perquè no m'agradaria "ser ells".

5. Et sents més còmode escrivint un llibre com ara “Tor” o prefereixes la línia humorística de “El club dels perfectes”? Tot té el seu moment. Si no et sents còmode no pots fer un llibre com els que he fet. Hi he dedicat molts anys, molta vida. De totes maneres, m'ha incomodat més "despullar-me" en tots els sentits en el cas d' El club dels perfectes que no pas escriure Tor o Fago.

6. Què t'aporta la teva feina a nivell personal? La meva feina és la meva passió. Sóc inmensament feliç fent el què faig, sobretot capurant històries i escribint-les. La meva feina ha sigut i és una deliciosa (i dura) universitat de la vida.

7. Com és el dia a dia del Carles Porta? Senzill. Variat. Intens. No tinc dos dies iguals. Quan escric m'aixeco aviat, 7.30h, esmorzo, faig esport (una horeta) i miro d'escriure fins que em desconcentra la gana. Després, una migdiada de cinc o deu minuts i, tornem-hi fins que arriben els fills i els ajudo a fer deures. Al vespre, sopar en família i, si el cervell aguanta, escric fins la 1 o les 2. És un ritme intens per no perdre concentració.

8. Com treballes (amb música, ràdio, sense sorolls, etc)? Prefereixo treballar sense sorolls, tot i que viure en una ciutat, ni que sigui Lleida, implica conviure amb sorolls. Però m'agrada el silenci per concentrar-me totalment en els sorolls de la història que estic escribint.

9. El millor moment del dia per escriure és… per a mi la tarda-vespre i la nit, quan la resta d'humanitat sembla que es vagi desconnectant a poc a poc.

10. Defineix-me la teva feina en una paraula. La primera que em ve al cap és "plaer".

11. Què recomanaries a un futur estudiant de periodisme? Passió i honestedat. Tal i com va el món, especialment el de les xarxes, serà molt necessari tenir credibilitat. De bajanades i mentides en diu molta gent i sovint, en canvi, la veritat, la certesa, costa cada dia més de trobar.

Et canvio un "complicat" per un "fàcil". Acceptes?

Sovint, massa sovint, ens compliquem l'existència i la dels nostres. Costa més fer una abraçada que fer un retret? És més difícil portar l'orgull carregat a l'esquena que mostrar interés per la persona? Per què no ens facilitem el dia a dia i fem que la rutina tingui un gust més dolç? Són petits detalls només. No fa falta comprar un ram, ni regalar un viatge a la part més exòtica del planeta. Els petits detalls donen un sentit a la totalitat i a la suma de les nostres relacions. Un petó al moment precís, una abraçada inesperada, un post it a la nevera, un cafè, una pel·lícula al sofà de casa; un gràcies. És tan complicat realment?